El passat dijous 17 de febrer, l’Auditori de l’Escola de Música Pau Casals d’El Vendrell, va acollir una jornada de debat sobre el futur del Baix Penedès. La jornada va ser molt interessant, sobre tot, pel punt de trobada de diferents visions sobre la nostra malmesa comarca. Com a participant en la primera de les taules, he volgut reflectir en quatre notes les meves impressions sobre la jornada i, compartir-la.

La primera nota és d’agraïment als organitzadors. Finalment, el Baix Penedès ha comptat en els debats estratègics de la gran metròpoli. Desde el Pla Territorial de 1995, el Baix Penedès ha sigut una de les dos comarques “ròtula”, les que suposadament articulen la relació de dos àrees metropolitanes, en el nostre cas, Barcelona i Tarragona. Tal i com ens ha anat, potser que deixem de ser una comarca ròtula. No necessitem fer funcionar o fer de lligam entre aquests dos grans pols urbans; el que cal és pujar la mirada i intentar articular el país sense cap macrocefàlia; sinó com a xarxa de ciutats o, encara millor, de ciutadans que habiten uns espais. Els límits administratius han estat superats, fa anys, pels patrons de mobilitat i els patrons residencials; i pot ser, estem parlant d’una regió metropolitana, amb diferents sistemes que l’integren. I en aquest sentit, tal i com va definir algun dels assistents, pertanyem a una mega-regió; però necessitem actuar localment.

Una segona nota cal centrar-la en aquesta jornada com a punt d’inici. Un punt d’inici per repensar la comarca. Totes i tots som conscients de les limitacions comarcals a les quals sovint es limiten els polítics i que prenen més força si en la instància superior manen els altres. No cal dir que l’hospital ha de ser més gran, ja ho sabem. No cal dir que la Renfe ha de posar més facilitats i reduir preus. També ho sabem. El que cal és el que es comentaven les meves companyes de taula: establir criteris de mobilitat, sostenible, que permetin la interacció comarcal i al llarg de la vegueria i aconseguir una ràtio de serveis/resident o fins i tot per resident i turista . Plorem, sovint, sobre la precarietat laboral, però, destinem els (pocs) diners que arriben a realitzar obres estranyes i faraòniques que no canviaran el model productiu ni ho intenten. Sino hi ha projecte no hi ha diners i crec que un símil fàcilment entendible per tothom és el de la hipoteca: no em donaran una hipoteca si no tinc un objectiu: comprar un habitatge. Repensar la comarca implica la participació de tothom i, com també es va comentar, amb idees del segle XXI que ja quasi en portem un quart. I, com ja vaig comentar a la taula, ningú té la solució màgica per dir quin és el camí: és la ciutadania, els tècnics, els científics, les empreses i fins i tot els polítics els que han de configurar. Cal que els que actuem a la comarca, la co-creem.

Una tercera nota que parla de les oportunitats perdudes. El representant d’IDIADA va parlar de una barbaritat de pernoctacions degudes a la mobilitat generada per la empresa. A algú se li ha acudit aquest nombre indecent de turistes per potenciar, jo que sé, el celler Can Marlès? Seguint amb IDIADA, l’alcaldessa de la Bisbal va parlar de autobusos que porten els treballadors al centre de treball. Tot i que entenc la posició de l’empresa; ha anat algun ajuntament a vendre cases (literalment) a aquests treballadors? N’hi haurà que prefereixin viure a llocs més moguts; però, potser n’hi ha altres que prefereixen viure en zones tranquil·les i fins i tot rurals com les que té el Baix Penedès. I son treballadors qualificats que tant poden desenvolupar altres sectors no tan qualificats com tenir inquietuds d’emprenedoria. I així, podria haver més exemples. Ara bé, és més fàcil plorar per un centre logístic que havia de trinxar, contaminar i precaritzar encara més la comarca i no pensar pensar solucions. Farem un pla estratègic i som un ecotò, com principals conceptes per part dels polítics.

I aquesta és la darrera de les notes, que probablement, serà la més polèmica. Mentre al llarg de les taules i de les intervencions del responsable del Pla Estratègic els arguments van prevaldre; les intervencions dels dos principals representants polítics de la comarca van ser deplorables. En primer lloc, el senyor alcalde del Vendrell, va arribar, va parlar, va fer fotos per les parasitades xarxes socials municipals i va marxar. Va marxar, això sí, després de llençar dos bombes de fum buides de contingut. No va ser capaç (entenc que havia d’anar a la seva feina a Badia del Vallès) de mostrar respecte pel debat, del qual, hagués pogut aprendre moltes coses (també podien haver participat altres regidores com la de cohesió territorial i turisme; o la de activitats econòmiques). En segon lloc, el president del consell comarcal del Baix Penedès; que a banda de reclamar que el seu logo no figurava es va limitar a fer reclamacions obvies (cal ampliar l’hospital) i a fer una defensa de la logística, quan ja havia quedat clar, que pocs dins la sala ho compartíem per la seva poca competitivitat, sostenibilitat i per la precarietat a la que comporta.

En conclusió, crec que caldria repetir aquestes trobades. Però repetir-les en horaris més adients. No tothom pot dedicar el matí a escoltar quatre tècnics; de fet, la majoria d’assistents eren polítics: havien de ser, però, no només havien de ser ells.

: